Soc l’Ari, tinc 19 anys i soc monitora del GEP, l’esplai parroquial de Vilafranca del Penedès que recentment ha celebrat el 40è aniversari amb molta il·lusió i bons records. Durant aquests 40 anys ha passat molta gent pel nostre esplai, en molts casos els nostres pares, tiets o cosins han sigut nens i posteriorment monitors. Jo he tingut la sort de ser infant durant més de 10 anys i ara en soc monitora.

Durant tot aquest temps vaig tenir monitors i monitores increïbles, plens de dedicació i motivació, que mai perdien l’esperança de que aprenguéssim alguna cosa, però sobretot que ens ho passéssim bé. Cada setmana ens preparaven una activitat per a la tarda de dissabte, algunes eren més elaborades, altres més mogudes, n’hi havia de xules i també d’avorrides. En aquell moment, com a infant, no n’era conscient de la feina que feien i, probablement, els monitors tampoc ho eren del tot, però sense saber-ho van aconseguir transmetre’ns la màgia del món del lleure. El GEP és on he crescut i on m’he convertit en qui soc ara.

Avui dia, com a monitora, poso en aquests infants i joves la mateixa esperança, dedicació i ganes que em van transmetre a mi. Amb la intenció que gaudeixin cada segon a l’esplai i que omplin la seva motxilla de records, experiències inoblidables i molts bons amics. Però també amb l’esperança d’educar-los en els valors cristians, formar persones crítiques que lluitin per a un món més just, més solidari, més igualitari… un món millor.

Aquest objectiu només es pot aconseguir a poc a poc, posant cada dia el nostre granet de sorra en el seu aprenentatge. Per exemple: quan marxem de colònies i arriba l’hora de menjar, els infants que ja són grans se serveixen ells mateixos, nosaltres sempre els diem que n’hi ha d’haver per tothom igual, que no poden omplir-se més el seu plat sinó que han de compartir. O quan els monitors expliquen l’activitat cal que tots estiguin en silenci per escoltar i entendre-la, s’ha de respectar als altres i deixar-los parlar. I quan és hora d’anar a dormir han d’estar callats per deixar descansar a la resta. L’esperança dels monitors i monitores és que aquests petits gestos, que a vegades poden semblar tonteries, serveixin de guia per als infants, que aquests sàpiguen reproduir-los en situacions del seu dia a dia i de la vida que els espera.

Tinc el desig que els infants que formen actualment l’esplai, es contagiïn de l’esperança que desprenem tots els monitors i monitores i que, en un futur, vulguin seguir transmetent-la. Aquest és el motor de l’esplai que tant ens estimem i que ha fet possible aquests preciosos 40 anys.