Els éssers humans tenim, en el nostre dia a dia, esperances que van il·luminant com a petites llumeneres, necessàries i boniques, el nostre caminar per aquest món. Tanmateix, aquestes esperances fugisseres, tot i legítimes, de seguida apareixen insuficients si no estan, a la vegada, sostingudes per una gran esperança que no estigui subjecte a la caducitat del temps.

El cristià, a partir del seu baptisme i confirmació, és partícip de la vida trinitària. Tot el seu ésser es configura i avança de mica en mica cap a la plenitud gràcies als dons sacramentals, en els quals obra la Trinitat de Déu. Per això, “l’esperança de la nostra feliç resurrecció” és, també, fruit del viure de les Tres Persones en cadascun de nosaltres. «Si l’Esperit de qui va ressuscitar Jesús de la mort habita en vosaltres -afirma sant Pau-, el que va ressuscitar Jesucrist de la mort donarà la vida als vostres cossos mortals, pel seu Esperit que habita en vosaltres» (Rm 8,11).

Creure en la resurrecció ha estat des dels inicis un element essencial de la fe cristiana. Així, Tertulià, un teòleg africà del segle II-III, podia afirmar: «La resurrecció dels morts és l’esperança dels cristians; som cristians perquè hi creiem». Abans d’ell, l’apòstol sant Pau sabia perfectament que la pasqua de Crist era l’anunci principal de la seva predicació de l’evangeli. Gràcies a l’Esperit Sant que rebem en els sagraments, doncs, la vida cristiana en aquest món ja és una participació en la mort i en la resurrecció de Crist.

La llum de la fe posa al descobert tota la grandesa de la vida humana. Quan es fa desaparèixer Déu de l’horitzó de l’home, la seva vida es frivolitza i es degrada. A la carta encíclica del Papa sant Joan Pau II, L’evangeli de la vida, podem llegir: «L’home és cridat a una plenitud de vida que va més enllà de la seva existència terrenal, i que consisteix en la participació a la vida mateixa de Déu». I també: «L’alçada d’aquesta crida sobrenatural revela la grandesa i el valor de la vida humana fins i tot en la fase temporal. La vida en el temps és la condició bàsica i el moment inicial d’un únic procés de l’existència humana. Un procés que, immerescudament, ve il·luminat per la promesa i renovat pel do de la vida divina, que assolirà el seu ple acompliment».

Aquestes paraules del magisteri pontifici ens recorden que «la vida en el temps és moment inicial d’un únic procés de l’existència humana… que assolirà el seu ple acompliment a l’eternitat». No hi ha doncs dues vides per a un ésser humà, sinó un sol viure que es va edificant, i per això Déu es dona a si mateix en promesa i en renovació constant.

És precisament aquesta Vida eterna la que es fa present a la sagrada litúrgia, i la que rebem en els sagraments, perquè tot el nostre ésser, esperit, ànima i cos, es vagi divinitzant i aconseguint la plenitud de la vida en Crist, la nostra veritable esperança.