Sant Benet va ser un home de moltes virtuts, entre les quals destaca l’esperança. Va portar una vida de superació personal que avui definiríem com a inspiradora; per això se’l considera un sant. És venerat pels exemples positius de la seva vida, i el record que va deixar entre els seus coneguts va ser inoblidable, intens i, sobretot, motivador. El text que va deixar escrit –la Regla per a monjos que porta el seu nom– ha inspirat a generacions de persones des del llunyà monestir de Montecassino, a Itàlia, on la va redactar al voltant de l’any 530. El monestir de Montserrat, que ara celebra els mil anys de fundació, no deixa de ser un fill d’aquella empenta i embranzida que inicià sant Benet.

Ell va néixer al poble de Núrsia (Itàlia), al voltant de l’any 480. Era un fill de casa bona –avui en diríem un burgès o un “pijo”– i fou enviat a estudiar a les millors escoles de Roma. A la capital, però, quedà desencantat de la vida que hi trobà, on els seus companys i amics només sabien oferir-li tot allò que la riquesa i el poder pot fer de dolent. És fàcil d’imaginar: mala educació, agressivitat, vicis, abús de poder contra els febles, relacions buides i superficials, etc. Benet quedà esgotat d’una vida que no el satisfeia, no el feia feliç, ja que no li aportava ni pau ni tranquil·litat. Ell volia fer coses grans, ell mateix volia ser gran, i que el recordessin no per dur una vida d’abusos, envejable només pels diners que tenia, sinó per una vida exemplar que li valgués que parlessin bé d’ell pels seus propis mèrits.

Per això, un dia, en un atac de bogeria juvenil, decidí llençar-ho tot per la borda i començar de zero. Deixà els estudis, deixà Roma, s’enfrontà amb el seu món familiar, i decidí que seria sant. Ell tenia al cap les vides de sant Antoni, sant Martí o qualsevol dels màrtirs dels primers segles, que eren l’equivalent dels nostres superherois de Marvel o DC, i dels quals se’n feien novel·les i best-sellers. L’esperança d’imitar-los estigué en el principi d’aquest camí, una esperança que no l’abandonaria mai.

Els seus primers passos no foren fàcils –a vegades passa que un mateix pot tenir moltes esperances i il·lusions de jove, però, tot i això, ser un ingenu o un passerell–. Sant Benet volia dur una vida monàstica dura, però s’emportà una minyona de la família que el cuidava i el consentia. Al final s’adonà que estava fent el ridícul, i decidí deixar-la i viure com un ermità de debò; l’esperança l’acompanyava. L’impuls de la joventut el va portar cap a una cova prop de Subiaco, en una vall tancada al centre d’Itàlia. Sort que, anant de camí, trobà un capellà de la zona que li preguntà on anava tan decidit; quan va sentir que volia fer vida d’ermità, veient el seu aspecte de “nen mimat”, el capellà va somriure i va dir que fes tranquil. Un cop va saber en quina cova s’havia instal·lat, el capellà s’apiadà de la seva imprudència, i li portava menjar mig d’amagat perquè no abandonés el seu intent a la primera setmana. L’esperança de la joventut a vegades té la seva recompensa, ja que pot il·lusionar i generar empatia en els altres, i motivar que els demés se sentin interpel·lats i t’ajudin.

L’experiència de la cova de Subiaco va ser totalment transformadora per a sant Benet. Aprengué a conèixer com era, quins eren els seus desitjos, les seves il·lusions, les seves motivacions. Entengué que, a vegades, hem de purificar les esperances perquè realment cerquin coses que siguin bones per a nosaltres i per als altres; que les il·lusions s’han de posar només en allò que realment paga la pena. Entengué els seus límits, els seus vicis i les seves virtuts, i comprengué que el diàleg que tenia amb la veu de Déu, era la font de la millor esperança que podia somniar. La veu de Déu fou la seva millor amiga i consellera i sempre procurà seguir-la i escoltar-la en el silenci.

També entengué que no podia viure sol. Diuen que, un cop va sortir de la cova, anava tan brut, grenyut i mal vestit que fins i tot els pastors –que eren els losers de la societat– el confonien amb un animal salvatge. Però sant Benet, lluny de perdre l’esperança, decidí que tot allò que havia reflexionat a la cova, tota l’experiència d’autoconeixement i d’autocontrol que havia adquirit, el posaria al servei dels altres perquè també poguessin regir-se ells mateixos i viure veritablement lliures, i poder purificar l’esperança perquè realment aporti felicitat i pau.

Des de Subiaco, sant Benet marxà per altres llocs, i decidí d’ajudar a viure en comunitat a altres que busquessin uns ideals semblants als seus, una vida de pau, tranquil·litat, treball digne i pregària. No li fou fàcil, perquè les persones som complicades, i no ens agrada que ens diguin el que hem de fer. Però no es rendí, ja que tenia posada l’esperança en Déu, i se sentia recolzat i acompanyat. Del silenci de la cova aprengué a escoltar als altres; de la pobresa de la cova aprengué a viure amb molt poc; de la caritat d’aquell capellà que l’alimentava aprengué a confiar en l’ajut de Déu, que proporciona el necessari a aquells qui el busquen.

Perquè patí molts fracassos, fou molt comprensiu amb els fracassos dels altres; perquè se sentia feble, fou comprensiu amb les febleses dels altres; perquè se sentí sol, fou comprensiu amb la soledat interior dels altres. Per altra banda, perquè se sentí estimat i escoltat per Déu, sant Benet demanà a tothom que busquessin Déu i l’estimessin, i escoltessin la seva Paraula. Per això la Regla insisteix tant en llegir i pregar amb la Bíblia, perquè és l’única porta del veritable coneixement de Déu. Sant Benet és relativament poc exigent en els seus escrits. Només demana una cosa: ser insistent en mantenir viva l’esperança que tenim posada en Déu, perquè només de l’èxit de la nostra esperança en sorgirà l’èxit de la nostra vida. No importa com sigui de difícil la situació que visquis, amb l’esperança posada en Déu qualsevol obstacle es redueix. Per això, a la seva Regla, sant Benet escriví una frase que els monjos recitem sovint davant de les adversitats: “No desespereu mai de l’amor de Déu”.