Jesús diu: El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts (Mc 2,17). Reformulo i sintetitzo les seves paraules: L’esperança la necessiten els desesperançats; he vingut pels qui no tenen esperança.

A vegades em fa vergonya, soc prevere, i em creo una imatge ideal en la qual he de ser un bon testimoni, un bon exemple, sense tares, per als altres; però sovint em reconec desesperançat i apareix la culpa, la frustració, el dubte. Però les crisis sempre són una oportunitat. La desesperança és en si una esperança, l’esperança de tenir esperança.

En una habitació fosca sempre s’escola un bri de llum. L’important és no donar-li l’esquena, no tancar els ulls. L’important és contemplar la llum, adonar-te que existeix, que les coses poden ser diferents, que hi ha altres possibilitats.

La llum és la fe, l’esperança és l’acció de la llum sobre nosaltres que ens posa en moviment cap a una fita. L’esperança ens mou envers aquesta fita: realitzar la voluntat de Déu, desenvolupar la vocació concreta a la qual hem estat cridats personal i comunitàriament.

Existeix una resistència en la desesperança. La persona està enfonsada, bagant en la foscor, ha perdut el gust per tot, ha perdut el sentit; però en aquest estat es lluita un espai on hi ha esperança. Una primera esperança cega, fosca, petita. Es tracta d’una esperança que espera una esperança més concreta, dibuixada, que retorna la il·lusió i posa en moviment.

En la desesperança, existeix l’esperança. És l’experiència del fill pròdig. Vol ser independent, ha demanat l’herència i ha marxat a fer la seva. Malgasta els seus béns i es troba en la misèria. Menjant les garrofes dels porcs recorda el benestar a la casa del seu pare. Des de la desesperació i la desesperança que viu, brolla l’esperança de tornar a ser acollit pel seu pare. Podem distingir la resistència, la humilitat i la valentia. Hi ha en el fill pròdig una resistència que no el resigna a quedar-se en la seva misèria, una humilitat per reconèixer que s’ha equivocat i ja tenia tot el que necessitava, i una valentia per ser capaç de retornar a la casa del Pare. El final ja el sabem: la resposta és l’acollida, l’amor misericordiós del Pare.

Feliços els desesperançats, d’ells serà l’esperança.