Si hi ha un context privilegiat a on podem viure plenament l’Esperança, aquest és el litúrgic.

En essència, la litúrgia ens convida a experimentar, de manera “tangible”, com Déu, al llarg de la història, ha anat complint fidelment les seves promeses. Ens és impossible anomenar tots els pactes que apareixen en els diversos passatges bíblics però, per il·lustrar, en destaquem alguns d’ells. Per exemple, trobem en l’Escriptura el compromís amb Abraham: «Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció» (Gn 12,1-2); o recordem la promesa de Jesús als seus deixebles: «Jo soc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set» (Jn 6,35). Fins i tot, si imaginem l’escena del lladre del Calvari, encara podem sentir ressonar la paraula donada per Crist: «avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43).

Davant d’aquestes cites podríem caure en la temptació de pensar que aquests compromisos són quelcom del passat. Tanmateix, res més lluny de la realitat. Com ens recorda el Concili Vaticà II, Déu continua revelant-se i continua present el seu Fill en la seva Església. L’acció litúrgica esdevé un lloc primordial per a la revelació i, aquesta, emergeix gràcies a la relació, al diàleg entre Déu i els homes. Aquesta bidireccionalitat fa que no tingui espai “l’assistir a un acte repetitiu” sinó que requereix, de part de tots els batejats, l’escolta activa de la Paraula i la pregària comunitària constant per a continuar reconeixent la presència de Déu entre nosaltres. En aquesta concepció no hi cap la idea de tenir posada l’esperança en quelcom abstracte, tot el contrari. Entrar en ella ens permet viure anticipadament i de manera concreta les conseqüències de la reconciliació, la salvació i la resurrecció i ens fa mantenir la confiança, tal com ens testimonien els profetes i els evangelistes, que Déu continua estant al costat del seu poble i mai l’ha abandonat.

Aquest «viure anticipadament» que acabem d’anomenar és possible gràcies al trencament que provoca la dinàmica litúrgica del nostre espai-temps. Veiem clarament aquesta ruptura quan el qui presideix una celebració esperona a unir-nos als àngels i els sants com una sola comunitat. Passat, present i futur es troben i ens il·lumina aquesta “espera propera” a la que estem cridats; al “vetllar constant”. Des d’aquesta perspectiva, el poder participar d’un temps

diferent al que a nosaltres ens marca la vida, aquesta comesa, aquest marana tha, s’allibera dels minuts, hores, anys o segles que s’han succeït i ens dona la possibilitat de viure aquesta emoció que provoca l’expectació, que empeny a sortir de la comoditat i porta a lluitar per un món millor.

Com podem comprovar, la litúrgia és capaç de trencar murs irreconciliables i, per aquest motiu, no hem de desaprofitar que aquesta continuï sent el cim i font d’on emergeixi la força de l’Església i de tots els qui hi formem part. Viure els moments d’encontre amb Déu i amb la comunitat ens ajuda a entendre l’esperança com un far, una convicció, un anhel per tota la vida i que no desapareix. Tan debò, experimentar en la Trobada l’abraçada amorosa d’algú que ens ha estimat, ens estima i ens estimarà sempre, sense fissures, sense jutjar… esdevingui sempre el motor que ens porti a respondre a la crida de sortir i compartir l’alegria de la Bona notícia.