Parlar de l’esperança en la catequesi és molt senzill: si no hi hagués aquesta esperança, la nostra tasca esdevindria inútil.

Quan parlem dels infants, l’esperança esdevé confiança. És el que necessiten per a viure: confiança en els pares i mares, en els educadors, en l’equip de catequistes, etc. Per als infants, tenir la confiança posada en Jesús és tan natural com tenir-la en els pares. Confien absolutament i saben que no han de preocupar-se de què menjaran, ni d’on dormiran… els pares es cuiden d’ells, i així ho viuen. Tenen la certesa que, si un dia no es porten prou bé o fan alguna malifeta, sí que els renyaran i corregiran, però no dubten ni un moment del seu amor. Si un infant fa experiència d’aquest amor incondicional de la seva família, de ben segur que viurà amb naturalitat el fet de que Jesús també l’estima. Cert, tenen incerteses i temors, igual com en tenim els adults, però si creixen en un entorn segur aniran adquirint aquesta confiança i formaran la seva personalitat amb maduresa. Quin mal tan gran fem als infants quan no els oferim un entorn segur! Quan els adults, trencant la seva confiança, generen decepció, l’infant no pot tenir esperança i caldrà que trobi, en el seu camí, persones adultes que l’acompanyin per refer aquest esvoranc que trenca la possibilitat de confiar en l’altre, i l’obri a l’Esperança.

En el cas de les famílies que venen a la Catequesi, normalment ja viuen amb esperança, perquè si no fos així, no haurien triat l’opció d’ésser pares i mares. Però els adults ja no tenim aquesta confiança plena que poden viure els infants. Tenen dubtes, incerteses… carreguen una motxilla d’experiències en la qual no hi manquen desenganys. Posar l’esperança en Jesús, per un adult, només és possible si ha fet l’experiència de sentir-lo al seu cor. Jesús ens demana un lliurament, com el dels infants: una confiança sense fissures…i aquesta fe, aquest donar-nos a l’amor veritable, només és possible si ens sentim petits. Quan ens sentim necessitats, des del fons del cor, en surt la pregària que demana ajuda. Això no vol dir, de cap manera, que deixem de banda la nostra racionalitat, ni que ens menystinguem. Senzillament es tracta de ser realistes i admetre que la nostra vida té un destí meravellós tan gran que ni podem imaginar, que és preciosa per a Déu que és Pare i és Amor.

I els catequistes, com comuniquem aquesta esperança? D’alguna manera quan ens trobem amb el pares i mares dels infants, hem de mirar de connectar amb la seva experiència de paternitat i maternitat. Els podem acompanyar per tal de descobrir que l’amor per als seus fills que es viu en el si de la família, és quelcom que els transcendeix, que ve de Déu mateix tot actuant en la seva vida.

La tasca del catequista esdevé aquest acompanyament senzill i d’amistat d’unes persones que, sense ser exemple de res, sí que son testimonis d’aquesta esperança que dona sentit a la nostra vida, i malgrat els entrebancs i les incerteses descobrim, en el cor, que el Senyor no ens abandonarà mai. Ressona aquí aquella Paraula de Jesús a l’Evangeli: No tingueu por! I la nostra resposta només pot ser l’Esperança en Ell.