L’esperança, segons el catecisme de l’Església Catòlica, és un do que Déu ens infon. Sovint, però, costa acollir aquest do i enfortir-lo en un món que tantes vegades contradiu tot allò en què ens hem esperançat.

No costa gaire tenir esperança quan tot va bé: si la vida ens va com volem i tot surt com esperàvem podem mirar el futur amb un optimisme confiat, com fa el vell Job envoltat d’un clos al principi de la seva història, a l’Antic Testament (Jb 1,1-22). Però quan patim o presenciem el sofriment, el nostre optimisme trontolla sense remei i ens adonem que, en realitat, esperança i optimisme són conceptes molt diferents. Com podem construir una esperança profunda de debò, que no depengui de si les coses van com considerem que haurien d’anar? Podem ancorar l’esperança en la convicció que les nostres accions poden millorar el món que ens desespera, encara que sigui poc a poc. També podem trobar l’esperança en la ferma confiança en la bondat de Déu, per raó de la qual tot té un sentit, fins i tot allò que no podem entendre.

Cal buscar signes d’esperança en el món que ens envolta. Així i tot, el procés pel qual esdevenim esperançats és un misteri inefable (és a dir, que no es pot explicar amb paraules). Igual que la fe i l’amor, l’esperança veritable arrela en un lloc tan profund de nosaltres mateixos que les paraules no arriben a copsar-lo. Per això sovint la música, que també és un misteri difícil d’explicar i capaç de fer anar les paraules més enllà d’elles mateixes, pot ajudar-nos a construir la nostra esperança.

La saviesa popular ens diu que qui canta els seus mals espanta, i no són poques les persones que al llarg de la història han buscat consol i esperança en la música, ja sigui escoltant-ne, component-ne o interpretant-ne. Davant les esquerdes de l’esperança, la bellesa del món ens parla de la presència de Déu. També en la música, des del més clàssic (com ara l’aria Erbarme dich de la Passió Segons Sant Mateu de J. S. Bach) al més modern (com Oración del remanso de Rita Payés), passant per obres de Nadal perfectes per buscar l’esperança en aquests moments d’advent, com el coral Even when he is silent, del compositor noruec Kim André Arnesen o Prova el fred de fer-se etern de Josep Ollé.

La música, sí, ens pot connectar amb l’esperança més fonda, talment una pregària, perquè ens serveix per anar endins de nosaltres mateixos, tan endins que el nostre pensament calla: és allà on ens parla Déu amb el seu particular llenguatge, també sempre misteriós.

Referències musicals:

• Erbarme dich, de J. S. Bach. Versió de Nathalie Stutzmann (directora i contralt), Satomi Watanabe (violí). “Tingues pietat de mi, Déu meu, compadeix-te de les meves llàgrimes. Mira el meu cor i els meus ulls que ploren amargament davant teu, tingues pietat de mi!” Escolta.
• Oración del remanso, de Jorge Fandermole en la versió de Rita Payés i Elisabet Roma. Escolta.
• Even when he is silent, de Kim André Arnesen sobre text anònim escrit per una persona jueva que s’amagava durant l’Holocaust, i trobat escrit  a la paret d’un celler a Colònia (Alemanya). “Crec en el sol, fins i tot quan no brilla; crec en l’amor, fins i tot quan no el sento; crec en Déu fins i tot quan és en silenci.” Escolta.
• Prova el fred de fer-se etern, de Josep Ollé i Sabater sobre text de Joan Maragall. “Prova el fred de fer-se etern, la tenebra també ho prova, però al cor de la nit d’hivern se bada la Bona Nova; i al punt de mitjanit, tot ocell ha refilat, i tota l’herba ha florit,  i Jesús és nat.” Escolta.