L’esperança no és una mera paraula conceptual o teològica buida de contingut. Ni tan sols no és una actitud vital cega i ingènua, un salt al buit, ni una aposta per una possibilitat plausible més o menys segura o remota, ni molt menys la projecció d’un desig insatisfet a manera d’un entusiasme buit o mancat de cap realitat, un optimisme vacu.

L’Esperança, com a virtut teologal, és Déu mateix que se’ns dona i es revela progressivament. És gaudir, encara que en primícia, de la Vida Divina ja en l’experiència humana. És, per tant, una realitat eterna, que es fa tangible i palpable en la història, vivim en i per l’esperança. L’esperança és, com Déu i com la vida humana creada a imatge seva, do, possessió i transcendència, misteri i revelació, és herència i enigma, realitat certa i incerta, quelcom conegut i enigmàtic, vivència física i metafísica, experiència racional i tangible, i aventura sublim i gloriosa, vivència escatològica i, alhora, eminentment propera i històrica.

Amb tot, la vida humana es diferencia de la Vida Divina, que té un origen i un recorregut històric i, això no obstant, s’assembla a ella en el seu destí etern. Com tota realitat històrica i dinàmica, posseeix un desenvolupament, un camí ja transitat i una via per recórrer i descobrir. La vida és, doncs, tota ella esperança, i l’esperança, és, doncs, també una realitat vital i dinàmica.

Així, la vida, des dels seus mateixos inicis, és constatació d’aquesta realitat magnífica i misteriosa. Ja des del naixement i la infantesa, i fins i tot des de la mateixa inconsciència i incertesa dels nostres capítols inicials, ningú no nega, en el seu seny, l’experiència real del que s’ha viscut ni de l’amor que ens ha engendrat. Igual que la figura o imatge d’un embut o un feix de llum, des d’on un petit i insignificant punt d’inici, arrenquen dues línies en intersecció, eternes en el seu destí, que s’obren en ventall abraçant l’infinit, així només des de l’experiència de l’Amor viscut, experiència veritablement real i fundant, i no mera projecció vàcua o onírica, és possible aventurar-se en la vida i fruir-ne, i ens permet intuir i tastar, a la vegada, fins i tot en el dia a dia i en certa manera, la plenitud eterna de la vida al Cel. La mort, doncs, com a capítol últim del nostre recorregut històric, lluny de ser una destinació tenebrosa i obscura, i en la mesura que avancem en la nostra història i ens hi apropem, ens permet experimentar, paradoxalment, la vida com un focus potentíssim, la vivència d’un Amor que se’ns dona i ho il·lumina tot, que s’expandeix, amb una visió cada cop més àmplia i sobretot més conscient, sense semblar ni voler donar indicis d’esgotament. Aquesta experiència d’Amor, que cimenta l’esperança, ja ens obre en el dia d’avui i de manera incipient, a la felicitat del Cel. La mort, per al cristià, per bé que dolorosa, no és, doncs, dramàtica. Ans al contrari, els primers cristians la van anomenar “dies natalis”, un nou naixement, la porta d’entrada el llindar de la qual flanquejaran Fe i Esperança, i deixaran pas a l’Amor que mai no acaba. L’últim trànsit és, doncs, com un sagrament, la Pasqua, el pas d’Egipte a la Terra Promesa, on la mort serà definitivament vençuda.

Només la inconsciència davant el que s’ha viscut o el rebuig de l’Amor ofert i rebut, és allò que asfixia l’home en la seva angoixa, l’atemoreix enfront de la mort i l’enfonsa en l’amargor, el desànim i la desesperança. Davant d’aquest rebuig o inconsciència de l’Amor que engendra la mort, Déu ofereix gratuïtament, cada dia, la Vida a manera de promesa i aliança. Així doncs, l’esperança és un do de cada dia, no és imposició, i davant de la possibilitat real del rebuig a l’Amor, l’esperança s’expressa com un crit interpel·lant a la llibertat humana, un al·legat a la missió, i, per això, un anunci eloqüent i captivador de la bellesa de la vida.

Així doncs, l’Esperança implica un camí: pelegrinar és la millor icona de l’esperança i de la vida, amb un punt de partença concret i conegut, i un destí encara no viscut, però cert i definit. L’esperança implica també misteri, però no un salt al buit, sinó certesa i abandonament, partint de l’experiència, a un Amor revelat i en certa manera ja percebut…, i l’esperança implica, sobretot, obertura i admiració davant la novetat, grandesa, bellesa i bondat de l’Amor que mai no defrauda i que constantment es desvetlla i manifesta en la història. Aquesta és precisament la bellesa de la vida, viure de la sorpresa que commou, fascina i captiva, ens omple d’una alegria profunda i ofega així tot temor, inquietud o por davant l’abisme i el no-res.

L’Esperança és deixar-se portar per l’Amor que sosté la vida, i que ens obre, més enllà de tot sofriment i de la mort, a la Vida Eterna. “L’Amor és més fort que la mort” (Ct 8,6). Viure en esperança és no tenir por a la mort i és descansar en mans de la Vida, deixar-se arrossegar, deixar-se fer, deixar-se estimar…, i, així, deixar-se portar “de Gràcia en Gràcia” fins a la Terra Promesa.